Fins al 6 de gener, fent una compra superior a 30 €, pots triar un llibre de regal. Sols has d'indicar a l'apartat "observacions" de la comanda el títol que tries.

La promoció serà vàlida fins al 6 de gener a les 23:59 h.

Els llibres a triar són:

• A peu de foto

A peu de foto és un llibre singular, on les fotografies i els escrits van creant un clima esbojarradament incisiu i alhora tendre. Durant uns mesos, entre el 2010 i el 2011, el fotògraf Francesc Vera i l’escriptor Xavier Serra obriren un blog en internet on publicaren, cada setmana, amb estricta puntualitat i considerable èxit de públic, les fotografies i els títols ara inclosos en aquest volum de la col·lecció «Literatures». Aquest origen, encara poc habitual en el nostre panorama editorial, desmarca A peu de foto tant dels catàlegs de fotografia a l’ús com dels llibres il·lustrats a posteriori. A mig camí entre la narració breu i la columna periodística i entre la fotografia d’assaig i el reportatge, es fa un repàs lúcid, erudit i en molts moments despietadament sarcàstic per temes que van des dels contrabandistes i els roders fins a la desolació dels pisos d’estudiants o la proliferació de museus inexplicables. La meticulosa composició de les fotografies no resulta mai freda i l’erudició, presentada sense rastre de pedanteria, és combinada amb tocs d’un fi humorisme.

• Països de paper

El nom de «Països de paper» està relacionat amb la secció que el crític literari Francesc Calafat escriu al «Quadern» d’«El País» del País Valencià, titulada «Un país de paraules», pel motiu que resulta atractiva la idea de la literatura entesa en termes de creació de geografies mentals, imaginàries. La ficció i la vida, per què no?, vistes com a mons de paraules. Per què serveix la literatura? Ens fa cap falta per a pensar amb claredat? Com afecta l’anàlisi literària la nostra actitud social o política? Són preguntes que obertament o indirectament se’ns fan presents. I això per què? Perquè les preguntes més bàsiques, a banda de ser les més complicades, solen ser les més importants. I encara que no s’elaboren respostes definitives, sí que dirigeixen actituds i orientacions. L’escriptura és dos en un: l’escriptura i el seu espill. La literatura s’alimenta i es regenera en bona part gràcies a la reflexió sobre l’experiència estètica. I els comentaristes de llibres són una part del mirall. La crítica en el seu conjunt aspira a ser la consciència de la literatura, perquè públicament assenyala, valora i qüestiona les aportacions dels escriptors. La literatura és el resultat dels jocs o lligams que s’estableixen entre ella mateixa i els discursos que genera. Segons tots els implicats, és el resultat d’una gran conversa. Sovint el diàleg es transforma en xocs de visions i interessos contraposats i de vegades irreconciliables. El contrast és productiu. Qui parla, diu la dita, l’erra. I, per tant, calen els aclariments. És llavors quan es genera el debat, encara que sovint siga per via implícita.

• Els dimonis que dicten

L’amenitat de les columnes del "Levante" de Salvador Vendrell ha de pressuposar un horitzó cultural concret: la literatura i la cultura catalanes viscudes des del País Valencià. Vendrell és, de fet, un crític literari camuflat de les lletres catalanes, i bona part de les seues columnes —la majoria de les que es recullen en aquest llibre— són judicis literaris que, exempts d’erudició rebuscada, són aplicats a conèixer la realitat social o la psicologia bàsica del ser humà. Posseïdor d’un ric anecdotari dels nostres escriptors i artistes, tant gràcies a la història literària com a la vivència personal —Vendrell té fusta de flâneur, una vocació que exerceix sempre que pot—, fa ús del corpus literari local per entendre i fer entendre afers universals. El lector pot arribar, per exemple, a meravellar-se de com és de fructífera la Ribera, culturalment i literària, un microcosmos poblat de bons escriptors en què Vendrell sol capbussar-se per condimentar les seues columnes.

• Memòria de la inquietud

Encara que molts ho oblidin, tota obra literària —també artística— que no sigui naïf, que no sigui producte simplement de la ingenuïtat i la innocència, busca i necessita basar-se en alguna concepció ètica i estètica del món que li sigui pròpia. El mateix progrés de l’obra en construcció ho planteja a l’autor al llarg del temps com una exigència, en tingui més o menys consciència. Hi ha autors que miren de donar-hi forma a través de l’assaig. D’altres, com és freqüent en el cas de la poesia moderna, miren de vehicular-ho en l’obra mateixa, i d’aquí tants i tants poemes que han perdut el ressò de la tradició poètica i s’han quedat en simples conceptualismes. I encara d’altres ho confien a les pàgines confessionals d’un dietari. Finalment hi ha els que miren d’ignorar-ho fent veure que la seva obra és mer impuls creatiu. En el cas de Carles Camps Mundó, la plasmació d’aquesta necessitat de reflexió —la teoria que emmiralla els poemes que emmirallen la teoria— s’ha manifestat amb tota una sèrie de pensaments breus que són fragments que aspiren a formar un sol mirall, però que alhora són miralls en si mateixos, com ho és tot fragment de mirall; uns fragments que són el contrapunt teòric de la seva pràctica poètica i que abasten des de la reflexió crítica sobre el llenguatge i la poesia mateixa fins a les qüestions polítiques i socials que ens condicionen a l’hora de tenir una posició al món i enfront del món. Aquest llibre, Memòria de la inquietud —inquietud ontològica i inquietud social—, continuació de "La figuració del(s) sentit(s)" (2011), més enllà del valor que tingui per si mateix, és, doncs, un correlat teòric necessari per entendre tota la complexitat de la seva ja dilatada obra poètica.

• Tirant, l'heroi fràgil

El Tirant lo Blanc és un llibre singular, que ens permet molts interrogants. No l’entenem del tot. En gran part se’ns escapa. Pel que fa al gènere o factura literària seria clarament una «novel·la cavalleresca», com el va classificar l’estudiós Martí de Riquer, en oposició al «llibre de cavalleries». La novel·la cavalleresca representa una innovació important, una evolució en el sentit d’un cert realisme, de versemblança, respecte de la vella narrativa artúrica. L’objectiu de l’heroi, que finalment assolirà, és impedir la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs: impedir-ne la conquesta i no reconquerir-la, contradient així la realitat històrica, ja que el soldà Mehmed II l’havia realment conquerida el maig del 1453, uns set anys abans que Martorell comencés a escriure la novel·la i uns onze abans que morís. Tirant lo Blanc és un llibre de clara vocació europea i mediterrània. Els seus escenaris abasten Anglaterra, en menor grau Bretanya i França, després les illes de Sicília i Rodes, l’imperi de Constantinoble, les mars i les costes del llevant mediterrani, el regne de Tremissèn i la Barbaria nord-africana. El cavaller Joan Martorell fa discórrer l’acció del Tirant en escenaris sempre allunyats de la seva pàtria. València només hi apareix en una digressió sorprenent i extemporània; a primera vista poc justificada, o gens, per la irrupció d’un frare mercedari arribat al regne de Tremissèn a redimir captius valencians en poder de moros, atret per la fama del cavaller Tirant. Només perquè el personatge és natural «d’una ciutat qui és nomenada València».

• Un llibre dels Pirineus

Un dels assagistes més brillants de la República de Weimar, Kurth Tucholsky (1890-1935) procedia d’una família jueva benestant i començà a escriure aviat. En la Primera Guerra Mundial participà fent treballs d’oficina. Amb una breu excepció, es va mantenir distanciat de tots els partits polítics per adoptar una perspectiva crítica des de la neutralitat. Una prosa clara i desacomplexada i una excel•lent punteria —sobretot, contra una república de Weimar massa tèbia, que mantingué intacte l’antic aparat militar i judicial— el convertiren en autor temut i admirat. El 1924, es traslladà a París com a corresponsal dels periòdics Vossische Zeitung i Die Weltbühne, i com a enviat de la secció alemanya de la Ligue pour la Défense des Droits de l’Homme et du Citoyen. Instal·lat a Suècia des del 1930, amb l’arribada del Tercer Reich el 1933, s’hi quedà com a exiliat, ja que estava acusat de jueu, esquerrà, pacifista i antialemany. Hi va morir el 1935 per una sobredosi de barbitúrics. En català, fins ara només havia aparegut una selecció d’assajos periodístics seus.

Establert a París, el 1925 Tucholsky va fer un viatge de dos mesos per les dues bandes dels Pirineus. En recollí les impressions a "Ein Pyrenäenbuch", publicat el 1927 sota el pseudònim Peter Panter. Més proper de l’assaig literari i polític que del tradicional llibre de viatges, s’ha comparat amb "Quadres de viatge", de Heinrich Heine, i amb "Viatge sentimental per França i Itàlia", de Laurence Sterne. Tucholsky hi opta pel relat subjectiu, personal. Semblant al viatge que va fer al segle XIX H. A. Taine, el recorregut va de l’oest a l’est, resseguint els Pirineus des de Baiona, passant per Biarritz, Sant Joan de Peu de Port, Pau, Lorda, Andorra i altres llocs, i acaba a Albi, amb un emotiu homenatge al pintor Toulouse-Lautrec. Del llibre destaca el capítol dedicat a Lorda, on Tucholsky tracta de copsar aquell fenomen religiós de masses des d’angles diversos. En relatar les qüestions burocràtiques relacionades amb el pas de la frontera francoespanyola, reprèn el tema de la suspensió de la lliure circulació de persones, amb motiu de la Primera Guerra Mundial. Com que Tucholsky atacava el poder en totes les seues manifestacions, hi trobem temes com el militarisme i la guerra, l’administració de la justícia, la política i la societat, però també la literatura. La ironia i l’humor es troben arreu del llibre. Reflexiu, enginyós i entretingut alhora, el caracteritza la barreja de formes i d’estils: al costat de textos assagístics, hi ha descripcions de paisatges, pobles o persones; també hi ha el poema i la carta, notes erudites i bromes sarcàstiques. És, doncs, un llibre representatiu de la prosa de l’autor. A més, molts dels temes que s’hi comenten són encara —o tornen a ser— d’actualitat.