Nacionalisme

2008, 208 pp.

El nacionalisme ha estat un tema d'actualitat, de manera intermitent, durant dos-cents anys. Amb la mateixa freqüència ha estat declarat passat de moda. El nacionalisme ha intervingut en revolucions i guerres d'independència. Però el fet que l'existència i l'autonomia política de les nacions puga assumir-se com una realitat la major part del temps dóna la mesura del veritable èxit dels projectes nacionalistes. Als països occidentals rics, si més no, solíem ignorar el nacionalisme latent, a tots els nivells, en la nostra visió del món. Ens fixàvem en el nacionalisme només quan aquest apareixia en forma de conflictes entre estats, uns conflictes que podien modificar les seues fronteres o els seus sistemes de govern. Per sota de les lluites obertament nacionalistes persisteixen patrons més profunds d'identitat col•lectiva i d'orgull, els quals el nacionalisme els conforma com una manera de parlar i pensar, de veure el món, un món format bàsicament per nacions i per les seues relacions internacionals. El nacionalisme és una retòrica que parla sobre coses massa diferents com perquè una simple teoria puga explicar-les -i, menys encara, explicar cadascun dels moviments, patrons culturals, polítiques d'estat o altres projectes conformats, en part, per la retòrica del nacionalisme. Això no significa que la teoria no siga necessària; ara bé, més aviat, copsar el nacionalisme en les seues múltiples formes exigeix múltiples teories. Plantejar una qüestió com ara ¿per què sembla que els moviments nacionalistes vénen a onades? requeriria una teoria diferent que la qüestió ¿per què la teoria nacionalista està, generalment, vinculada a la sexualitat i al gènere? Tractar de manera escaient cadascuna d'aquestes qüestions exigirà una comprensió més general -en part teòrica i en part històrica- de la formació discursiva del nacionalisme, de la seua influència estructural i del seu poder emotiu al món modern.