El patrimoni esborrat. Barri d'Obradors de Manises o la crònica d'una fatalitat

2012. Pròleg de Gil-Manuel Hernàndez. Epíleg de Romà de la Calle, 98 pp.

Els darrers anys, el País Valencià ha vist com el seu patrimoni cultural ha estat desprotegit en molts àmbits i en molts casos ha patit agressions i destruccions en un camí sense retorn, és a dir sense possibilitats de recuperació. Un bon exemple d’aquesta mala política envers la conservació d’un patrimoni valuós és el cas del Barri d’Obradors de Manises, dissortadament desaparegut com a resultat d’una de les principals amenaces modernes al patrimoni: la de la creença que el progrés avança de la mà de l’urbanisme depredador. L’obra de Rafael Requena resulta contundentment aclaridora i exemplificadora: és la crònica d’una destrucció del patrimoni històric industrial que atrapa el lector des de la primera pàgina i que aconsegueix transmetre una creixent inquietud que hom sap que finalment donarà pas al relat d’una desfeta que ben bé es podria haver evitat. I és perfectament il·lustrativa del que ha significat l’intens cicle d’expansió econòmica immobiliària al País Valencià (1995-2007) per a la destrucció del patrimoni cultural. El cas del barri d’Obradors de Manises demostra que si la voluntat dels polítics amb poder coincideix amb les ànsies depredadores dels amos de la rajola i el ciment, el risc per al patrimoni s’incrementa exponencialment. Quan aquesta aliança és ferma, i es recolza en majories absolutes, com en el cas de Manises, el perill esdevé alt i tot un barri testimoni de l’activitat ceràmica històrica ha acabat convertit en un immens solar. El problema no desapareix, però, perquè ara estem davant un jaciment arqueològic i en un context de crisi que ha aturat els projectes depredadors. I el més preocupant és el fet que molt poc es pot fer quan una gran part de la ciutadania cau al parany dels especuladors i d’una manera conformista, si no submisa amb les manipulacions oficials, descuida el seu llegat comú i es comporta amb absoluta inconsciència. La responsabilitat de la destrucció del patrimoni, doncs, està ben repartida.