Francesc Layret (1880-1920)

1999. Pròleg de Josep M. Àlvarez, 224 pp.

Francesc Layret i Foix (Barcelona, 1880-1920) fou un dels advocats que més intensament defensà els drets dels treballadors a la Catalunya de principi de segle. En una època de «reivindicacions polítiques i neguits socials, enyorances del passat nacional i influències de l’Europa moderna», segons digué Rovira i Virgili, un temps en què, a l’estat espanyol, el sistema polític de la Restauració havia esdevingut un llast insostenible per als nous aires de progrés que corrien per Europa, Layret es revela com una figura compromesa en els avanços socials i polítics que havien de canviar les velles estructures que oprimien els treballadors catalans. Ara bé, la seua lluita constant per una societat econòmicament i políticament justa, veritablement democràtica, és inseparable de la seua defensa de les reivindicacions nacionals de Catalunya. Per això, aviat s'adonà de la fal·làcia lerrouxista i participà en el moviment de la Solidaritat Catalana, conscient que l’autonomia de Catalunya no només era un dret històric reclamat per la voluntat popular sinó, també, un factor de regeneració per a l'anquilosada pell de brau espanyola. Amic íntim de Salvador Seguí i de Lluís Companys, fou, també com ells, assassinat per les forces reaccionàries espanyoles. La reedició, doncs, del Francesc Layret de Joaquim Ferrer —publicat per primera vegada el 1971— és més que la biografia d'un home destacat de la nostra història: és tot un recorregut per aquell període tan convuls que fou el principi del segle XX.