Memòries inútils

2000, 336 pp.

Felip Cid (Barcelona, 1930) és catedràtic d’Història de la Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona i és un pioner de l’Epistemologia històrica i de la Museologia mèdica. De fet, el 1979, va fundar, a Barcelona, el Museu d’Història de la Medicina; així mateix, és vicepresident de l’European Association of Museums of the History of Medical Sciences. De la seua extensa obra com a investigador, podem destacar: Història de la Medicina a Catalunya (1969), Breve historia de las Ciencias Médicas (1978), Compendio de Historia de la Radiología (1986), La contribució científica catalana a la Medicina i Cirurgia de guerra (1936-1939) (1996), etc. A més, és poeta, com ho corrobora els poemaris Els sonets del zoo (1963), Veus i remors de la meva ciutat (1965) i Records d’uns aparadors (1967). Aquesta condició féu que es relacionés estretament amb el món cultural català de les dècades 50 i 60, en què va conèixer personalitats destacades de la literatura catalana com ara Salvador Espriu, Carles Riba, Josep Maria López-Picó, etc. Per tant, les seues memòries —inútils, segons ell, però ben útils per a entendre tota una època— són tot un testimoniatge d’un dels períodes culturals més intensos del segle XX català, el que es va viure sota la dictadura franquista. D’altra banda, la personalitat inconformista de Felip Cid fa que no tinga pèls a la llengua a l’hora de parlar de certs personatges i situacions; de vegades, fins i tot, arriba a ser cruelment sarcàstic. Cid, doncs, davant les misèries i l’estultícia del nostre país, no dubta a repartir a tort i a dret les seues àcides i lúcides paraules, les d’unes clarividents memòries que ens ajuden a entendre el nostre passat més immediat.