Roma. Imatges de la memòria

La ciutat de Roma ha sigut al llarg de la seua història objecte d’estudi i atenció per part d’historiadors (Gibbon, Hughes), escriptors (Montaigne, Zola), poetes (Keats, Rilke), filòsofs (Schopenhauer, Nietszche), músics (Burney, Litsz), pintors (Ingres, Fortuny) i molts altres teòrics i estudiosos com Winkelmann o Grimal. El viatge a Itàlia i especialment el Grand Tour, que es va practicar des de finals del segle XVI fins al XIX, es convertí en un fenomen cosmopolita, un ritu iniciàtic de passatge obligatori per als representants més il·lustrats de la classe burgesa de tot Europa.

Aquest interés i curiositat és degut al seu passat mil·lenari, que comprén tots els estils arquitectònics, artístics i estètics (l’Imperi, el Renaixement, el Barroc i la Roma umbertina), i els conserva com un immens museu a flor de terra que el visitant pot contemplar passejant pel carrer. L’aspecte general de la ciutat combina allò més antic amb allò més modern, el que s’ha preservat amb el que s’ha degradat, el que resulta harmoniós amb el que no. Tot plegat configura una mescla incoherent heterogènia d’empremtes humanes que, reunides en el mateix espai, donen una visió dels canvis històrics i la velocitat del temps, alhora que són testimoni d’una cultura de la qual hem heretat bona part de la civilització occidental, una herència que incita la curiositat, estimula interés i provoca el desig de visitar i conéixer la ciutat eterna.

En Roma, imatges de la memòria, Josep Picó tracta de rememorar una vivència personal limitada pel temps (1968-1971) i per la mirada de l’observador, que abasta el coneixement físic de la ciutat, referències històriques de la seua riquesa artística i vivències polítiques i culturals que foren molt intenses en aquells anys, quan Itàlia travessava per grans conflictes socials alhora que exhibia una creativitat que s’estenia des del cinema fins a les arts, la literatura i el món editorial. Un panorama d’activitat democràtica que contrastava radicalment amb l’atmosfera grisa i esmorteïda que es respirava en la repressora dictadura espanyola.

Josep Picó ha publicat llibres, que abasten la recerca social aplicada, la teoria social i l’anàlisi de la cultura. Ha estat Catedràtic de Sociologia de la Universitat de València, director de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI, 1980-1995), investigador en l’École des Hautes Études en Sciencies Sociales de París, i des de 1986 és Life Member del Clare Hall College de Cambridge.