El jueu errant ha arribat

Albert Londres és considerat un dels fundadors del periodisme d’investigació. És el que fa a El jueu errant ha arribat, inicialment una sèrie de vint-i-set reportatges —el gènere que tan magistralment domina— apareguts a Le Petit Parisien el 1929 i recollits després, el 1930, en format de llibre, que es considera la seva obra mestra.
L’obra és el fruit d’un llarg viatge que havia fet per documentar, ell que no era jueu, la situació dels jueus al món, especialment a l’Europa oriental i, a l’època dels primers assentaments i també de les primeres massacres, a Palestina. El resultat és un relat impactant de com els jueus han estat perseguits sempre pel simple fet de ser-ho i premonitori de com, a partir d’aquesta realitat, podia succeir l’inimaginable: la Xoà, l’Holocaust.
El jueu errant ha arribat ofereix també una perspectiva inestimable del període previ al naixement de l’Estat d’Israel, el 1948, i de les lluites contínues que han assolat la regió del Pròxim Orient de llavors ençà. Llegir les seves planes és viure les guerres que han enfrontat àrabs i jueus, i el detall i la precisió amb què adjectiva pogroms anteriors talment transporta el lector, per inversemblant que sembli, a l’atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023. Per això l’obra és tan rellevant avui com ho va ser quan va ser escrita: aleshores, perquè va donar a conèixer un món ignot i reclòs en si mateix a causa de la persecució atàvica que patia, i ara, perquè el conflicte continua viu i una greu remor d’antisemitisme torna a recórrer perillosament Europa.

Albert Londres
(Vichy, 1884 - Golf d’Aden, 1932). A disset anys, acabats els estudis secundaris, se’n va a Lió on fa de comptable. No té ofici. El 1903 es trasllada a París. Escriu poesia i vol ser poeta. El 1906 comença a fer de periodista parlamentari per al diari Le Matin. Però no és fins a la Primera Guerra Mundial que es revela com un observador agut de ploma esmolada i precisa. Es converteix en corresponsal de guerra i passa a treballar a Le Petit Journal i a Excelsior. Comença l’època dels seus grans reportatges a Le Petit Parisien. El noiet que volia ser poeta acaba sent un poeta de la història immediata, un cronista que necessitava moure’s, veure i sentir per jutjar i “posar la ploma a la ferida”, i que la posteritat ha convertit en una llegenda del periodisme.