Ferran Garcia-Oliver és escriptor i historiador. Catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, ha escrit nombrosos articles i llibres d’investigació, entre els quals destaquen Terra de feudals. El País Valencià en la tardor de l’Edat Mitjana (1991), Cistercencs del País Valencià. El monestir de Valldigna, 1298-1530 (1998), Ausias Marc (2009), la biografia del poeta, i The Valley of the Six Mosques. Life and Work in the Medieval Valldigna (2012), traducció anglesa de La vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval (2003). La seua obra literària gira entorn dels viatges i els dietaris: Oc, París particular, Per espaiar la malenconia. Amb El vaixell de Genseric va guanyar el XVII Premi d’Assaig Carles Rahola (2006) i amb Valencians sense ADN. Relats dels orígens, el Premi Octubre d’Assaig «Joan Fuster» 2015. Ha publicat també les novel·les La veu d’Odiló i La melodia del desig, amb la qual obtingué el Premi de Narrativa Alfons el Magnànim (2013). És membre del consell de redacció de la revista L’Espill.
Vicent M. Garés Timor (Alzira, 1986) és llicenciat en Història (2009), postgrau i màster interuniversitari d’especialització en Història Moderna («Història i Identitats Hispàniques a la Mediterrània Occidental (ss. XV-XIX)», 2011) i becari d’investigació del Departament d’Història Moderna de la Universitat de València (2012-2015). La seua tesi versa sobre la conflictivitat social a la Ribera del Xúquer durant el segle XVI.
Salvador Vercher Lletí (Corbera, 1965) és llicenciat en Geografia i Història, especialitat Història Medieval (1988), màster interuniversitari en Estudis Medievals de la Corona d’Aragó (2011) i doctor en Història (2017) per la Universitat de València. La seua tesi versa sobre l’abastiment de cereals i carns a Alzira i el seu terme a final del segle XIV i començament del segle XV. Des de 2001 treballa a l’Arxiu Municipal d’Alzira.
Joan Garí (Borriana, 1965) ha cultivat diferents gèneres literaris. Entre els seus llibres destaquen La conversación mural (Premi Fundesco d’Assaig, 1994), Un cristall habitat (Premi de la Crítica de l’IIFV, 1999), Viatge pel meu país (2012), La memòria del sabor (2015), L’única passió noble (Premi de Narrativa Memorialística a Benicarló 2016 i Premi de la Crítica AELC, 2017), El rebost perfecte (Gourmand World Cookbook Award 2018) o Cosmopolites amb arrels (2021). En la seua faceta periodística va ser un destacat col·laborador de Público durant tota la seua existència com a rotatiu (2007-2012). Actualment escriu en El País i Ara. Una part dels seus nombrosos articles de premsa estan recollits als volums Un ofici del segle (Premi de la Crítica AELC, 1999) i Sin dios y sin diablo (2018).
El seu compte en Twitter és @Muntanyenc08.
Rafa Gomar va nàixer a Gandia (la Safor). Va cursar estudis de Magisteri a l’Escola del Professorat d’EGB de València i els de llicenciat en Ciències de l’Educació (Pedagogia) a la Facultat de Filosofia i CC. de l’Educació de València. Ha publicat cinc llibres de contes: "Legítima defensa" (1991), Premi Víctor Català i Premi dels Escriptors Valencians, "Viure al ras" (2000), "Batecs" (2004), Premi Recull «Joaquim Ruyra», "Exercicis respiratoris" (2005) i "Bé, perdona’m però estan esperant-me" (2014). Com a organitzador de la Nit de contes al Palau, ha coordinat el llibre "Nits de contes al Palau" (2022). És autor dels dietaris "Donato, 2,27" (1988), "Vianant" (2007) i "Fràgil sol de tardor" (2016), i de les novel·les "En blanc i negre" (1995), "Rin" (2004), "Andròmines" (2009), Premi Andròmina, "Vidres en la moqueta" (2019), "Dissabte, jazz" (2020), Premi Soler i Estruch, i "Walter Benjamin. Passatges acabats" (2024).
Crític, novel·lista i dramaturg, Domènec Guansé (Tarragona 1894-Barcelona 1978) és considerat un dels periodistes culturals catalans més rellevants del segle XX. Començà a col·laborar de la mà d’Antoni Rovira i Virgili, que el 1924 li encarregà la secció de crítica literària a la Revista de Catalunya i, el 1927, li oferí una columna diària d’opinió a La Nau. Durant el període d’entreguerres, s’especialitzà com a crític literari i teatral en publicacions de prestigi com ara D’Ací i d’Allà, Mirador, La Publicitat o La Rambla. Publicà també les primeres novel·les (Les cadenes d’Eva, 1932; Una nit, 1935) i peces dramàtiques (El fill de la Ninon, 1934; Volia ser feliç, 1936; Una noia és per a un rei, 1937). Obligat a emprendre el camí de la diàspora el 1939, s’establí a Santiago de Xile, on fou l’ànima de la revista Germanor. A l’exili donà a conèixer La pluja d’or (1950) i Laberint (1952), a més d’un assaig modèlic: Retrats literaris (1947). De retorn a Barcelona el 1963, escriví les biografies de Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Anselm Clavé (1966).