La permanència del fals. Dels mites als fakes / 15

Mirmanda és el tema, l’objecte, el fet i l’excusa perfecta que fa plantejar-se en quin moment es passa del mite al fake. Uns fakes que són falsos, mentides i altres relats que esdevenen veritats falses acceptades o mitges veritats, mitges mentides. Un relat que evoluciona cap al que ara s’anomena “post-veritat”, com si mai no hagués existit una voluntat vertical de controlar relats, discursos i històries, com si mai les cròniques no haguessin cercat la fossilització de mirades i esdeveniments, de vivències col·lectives i vides personals emfasitzades. I de vides també se’n parla. Les biografies, històries del jo o històries de l’altre, personatges i persones, són una font de llum per a la construcció de relats individuals únics –certs o construïts–, sempre sota la mirada subjectiva del relator –l’autor o autora–, que esgrimeix un punt d’il·lusió a la lectura, a l’assimilació de les històries. I tot plegat en el si d’un territori, que comprèn unes tradicions, uns costums, que venen de lluny, que sempre hi han estat, sense saber però a quan remunta aquest “sempre”, sense a vegades tenir en compte l’assimilació dinàmica dels imaginaris col·lectius.

Tot plegat, doncs, queda recollit en aquest nou número de Mirmanda, en què esperem fer obrir boca amb mites i teories diverses, concretes. Els fakes han agafat volada en les notícies, les del tuit, les de la ràdio, les de la premsa en general. Aquí, però, hem volgut centrar-nos en quatre àmbits: el fake en l’art i el patrimoni; el fals en l’espai de les persones, personatges i les biografies; allò fals en la llengua, la traducció i l’educació, fonaments de la nostra cultura; i, per últim, una mirada al fake que resideix encara des de i sobre l'imaginari català col·lectiu. Com sempre, tanquem el número amb un text de miscel·lània sobre música, com un continuum encara sobre el número anterior.

Les imatges que abracen aquest Mirmanda sobre falsos són de Saint.e (Perpinyà, 1975).

PART I –DE MITES I TEORIES: Manuel Cervera-Marzal,Sommes-nous entrés dans l’ère de la post-vérité?/  Àlex Matas, El «joc seriós» del desmentiment i els camuflatges sense frau/ Xavier Díez, Una història de fakes/ PART II – EL FAKE EN L’ART I EL PATRIMONI : Eric Forcada, La situation de l'art nord-catalan:faux & fakes à tous les étages [2000-2020]/ Anna Requejo- La il·lusió de la veritat/ PART III –PERSONES, PERSONATGES I BIOGRAFIES FAKE: Efrem Gordillo, Dalí sense bigotis. Enigma creatiu/ Max Pérez, Alexandre Deulofeu i el debat sobre la ciència històrica/ Àngels Moreno, Aproximant-nos al fake: persona o personatge/ PART IV – ALLÒ POPULAR I ALLÒ CULTE: LLENGUA, TRADUCCIÓ I EDUCACIÓ: Valèria Gaillard, La traducció, un vincle a la diversitat. Una escriptura que ni copia ni traeix/ Ramon Sistac, De la lingüística a la lingüística-ficció/ Núria Boix, Ordre i aventura/ PART V – L'IMAGINARI CATALÀ COL·LECTIU: Marta Rovira, Triar el passat. Sobre veritat i memòria/ Antoni Martí Monterde, Venim del futur, som valencians. Fuck-News i Lawfare: el cas del País Valencià com a antecedent/ Jan Brugueras, Examen de consciència. Notes sobre història, mites i nació catalana/ Marc Gili, Els castells. Una història de veritat i ficció/ PART VI – VÀRIA: Iban Martínez, Resistir a la reïficació de les pràctiques sonores anomenades tradicionals/ Resums/ Fotografies:SAINT.E