Mancomunitat i ciència. La modernització de la cultura catalana

En iniciar-se el segle XX, els grans estats europeus es trobaven en plena competència de desenvolupament industrial, urbà i imperial, amb uns canvis socials que acusaven la greu convulsió causada per l’automatització dels sistemes productius i per la proletarització. A les societats més avançades, l’enquadrament es produïa a partir de la nacionalització de les masses. Tanmateix, les turbulències del sistema capitalista no podien sempre garantir la subsistència a les classes no propietàries. Les contradiccions van esclatar arran de la Primera Guerra Mundial, d’on es derivaren les revoltes marxistes i nacionalistes a Rússia i en altres països. En aquest marc naix la Mancomunitat de Catalunya, projecte de modernització i estabilització de la societat catalana que es gestava des de l’aparició del catalanisme polític, a partir de l’aliança entre regionalistes i republicans. Una de les seves realitzacions més importants fou l’establiment de mitjans econòmics i humans per millorar la qualitat científica i tècnica dels alts estudis, completant l’acció limitada de la Universitat, i aconseguir la renovació general del coneixement aplicable als terrenys econòmic i cultural. Es buscava posar el país en la sintonia del progrés material i científic dels estats més desenvolupats. Es construïren les estructures supletòries que les institucions espanyoles no eren capaces de fomentar, tot reivindicant el poder necessari per mantenir-les. El projecte fou estroncat pel cop militar de 1923.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez (Barcelona, 1964) és doctor en història per la Universitat de Barcelona. Viu i treballa al Penedès. És autor dels llibres Els generals del 36 (2014), Breu Història de Catalunya (2013), Francesc Xavier Llorens i Barba. La Universitat de Barcelona i el pensament català en el segle XIX (2010), Miedo a la memoria, amb Octavio Alberola (2008), Discursos inaugurals de les institucions científiques catalanes a cavall dels segles XVIII i XIX, amb Santiago Riera i Tuèbols (2007), Una història de Ràdio PICA. 25 anys a contrapèl (2006) i L’Últim Càtar, amb Francesc F. Maestra, (1998), a més d’articles com «Ernst Jünger, un segle per a la reflexió i la polèmica» (L’Avenç, 1999). Ha col·laborat en la redacció de l’Atles del catalanisme (2012), L’Ateneu Barcelonès i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006), Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975) (2005) i L’Escola d’enginyers de Terrassa. Cent anys d’història (2005).