Música: Mirades i accents dels Països Catalans / 14

Editorial / PART I - POLÍTICA I MÚSICA: JORDI MARTÍ FONT: Música i anarquia. Els himnes anarquistes en català / TERESA CIGES: Música tumultuosa: la banda sonora de la revolta catalana / TREMEDAL ORTIZ: La música i la cançó popular com a motor de canvi social / MARCEL PICH ESTEVE: Recuperacions culturals a Mallorca: el ball de bot, les xeremies i la glosa / CESK FREIXAS: La cançó, eina de transformació social / PART II - VELLES I NOVES MÚSIQUES : BEL ZABALLA: Música experimental: ser profetes a casa / ENRIC GARCIA JARDÍ: El trap i nosaltres / GRÉGORY TUBAN : La voie de garage du rock perpignanais / SEBASTIÀ GIRARD: El rock garatge / MARIONA LLADONOSA: Els llocs de memòria del modernisme aborigen / PART III - LA NORMALITZACIÓ DE LA LLENGUA: ISIDOR MARÍ: Llengua i música / CARLA GONZÁLEZ COLLANTES: Cap a la normalitat lingüística a cop de cançons: l’exemple valencià / MIQUEL FERRÉS: Sobre l’(ab)ús del terme “popular” en música / PART IV - PATRIMONI I MÚSICA: ALBERT CASALS IBÁÑEZ: Cantar corrandes: un patrimoni cultural i un valor educatiu a l’alça / JOAQUIM VILARNAU: Homenots i donasses de frontera / ANTONI MADUEÑO RANCHAL: Sobre el cant dels homes, i (de) les balenes / PART V - AMB VEU DE DONA : MARIA LACUEVA LORENZ: Del silenci(ament) de les músiques a la sororitat sonora / MÒNICA LÓPEZ CHICANO: Les cançons del silenci / Resums / Résumés / Abstracts

La música té una importància cabdal al si de qualsevol societat. És un art.
És un mitjà de comunicació. És un producte econòmic, de consum i d’entreteniment.
És una eina de transformació social. És part del nostre patrimoni. Ens parla del nostre passat, del nostre futur i del nostre present. En aquest número dedicat a la música pretenem aproximar-nos-hi des de diferents perspectives amb la intenció de construir una mirada col·lectiva actual. Per això hem bastit un monogràfic a partir d’articles que —amb diferents mirades i accents— parlen de la vinculació de la música al (nostre) territori, de la història (o històries) que hi ha amagada a les lletres des les cançons, del paper que té la música en el manteniment i la normalització de la llengua, de la discriminació per raó de gènere o del silenciament de les dones també en l’àmbit musical, de la música com a element de transgressió, de la recuperació del patrimoni popular que compartim arreu dels Països Catalans.
La vinculació de la música al territori i del territori als seus músics i el que se’n desprèn és quelcom evident, tenint en compte que la creativitat pot ésser individual o individualitzada, com una construcció personal i, per què no, col·lectiva. La història i la quotidianitat s’expliquen a través de la música, a voltes de les lletres, tot i que les veus puguin ser també uns instruments més, intermediàries de cultures i llengües. Així també es pensa la llengua com a instrument, més enllà de les transgressions sonores, musicals o de gèneres.