Història de l’Institut d’Estudis Catalans. Vol. I: 1907-1942

2002, 396 pp.

Escriure la història de l’Institut d'Estudis Catalans equival a estudiar el procés d’institucionalització de la cultura catalana en la llengua pròpia, que abans del 1907 no havia comptat amb cap suport públic i oficial. També equival a estudiar la constitució d’una comunitat acadèmica catalana amb personalitat diferenciada de l’espanyola i amb presència directa, sense passar per Madrid, en les organitzacions científiques i erudites internacionals. Aquest llibre no es limita a l’evolució interna de l’IEC sinó que, a més, la situa dins el context politicocultural d’una època caracteritzada per canvis polítics i socials traumàtics al llarg de tres decennis i mig. L’estudi d’una cultura s’ha d’abordar a través dels seus agents creadors, com ara les corporacions i els moviments, i s’ha de fer amb el grau d’objectivitat històrica més alt que es pugui, evitant caure en la típica monografia cofoia d’homenatge corporatiu. Aquest llibre és el primer volum dels dos prevists de la història de l’IEC. Arrenca de la seva fundació el 1907 com a centre d’estudis històrics creat per la Diputació de Barcelona, s’atura en la seva ampliació el 1911 en tres seccions —la Històrico-Arqueològica, la de Ciències i la Filològica— i arriba a l’inici de la seva reconstrucció el 1942, en la clandestinitat, després del col·lapse del 1939.