El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971)

2006, 162 pp.

La penetració social del catalanisme, la creació d’un sistema de partits polítics propi, alhora que la consecució d’espais institucionals com la Mancomunitat o la Generalitat, i la definició d’un espai cultural específic, van rebre un revés absolut a la fi de la guerra de 1936. Les proclames espanyolistes dels revoltats incloïen l’atac als programes catalanistes, però també al simple ús, fins i tot privat, de la llengua catalana. El franquisme i els catalans tracta de les reflexions que es van fer en alguns àmbits franquistes quan la retòrica oficial no podia continuar amagant que l’estratègia de la prohibició i la repressió sobre el catalanisme durant més de dues dècades no havia assolit el seu propòsit: esborrar la cultura política autòctona i el sentiment catalanista. De fet, mai durant el règim franquista no es va manifestar des dels àmbits oficials el fracàs d’aquella política, que va ser posada en evidència en el procés de transició democràtica. Els documents que recull “El franquisme i els catalans” són un testimoni clar d’aquesta percepció: es tracta en concret de diverses sessions que el Consejo Nacional del Movimiento —fins al 1967 Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista— va celebrar als anys seixanta i setanta, en què va dedicar part de la seua feina a tractar de la qüestió catalana. El llibre, doncs, presenta uns materials expressament destruïts i desconeguts, que posen en relleu els neguits que, malgrat el discurs oficial, existien en nuclis rellevants de la classe política franquista respecte de Catalunya.