De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya (1893-1994)

1995. Pròleg de Josep M. Riera, 320 pp.

Contra la imatge urbana d’un món rural marcat per l’individualisme i el conformisme paralitzador, aquest llibre posa en relleu el dinamisme del societarisme pagès —cooperatives i sindicats— en un ampli arc cronològic que va des dels seus orígens fins a l’actualitat. La dislocació de la cultura tradicional, amb les transformacions socials de la darreria del segle XIX, no va suposar una destrucció de la solidaritat de la comunitat rural. Tot al contrari, l’aparició d’aquestes noves institucions associatives, de caràcter democràtic, constituiria la major aportació de la cultura popular al desenvolupament de la societat política contemporània. Un llarg camí que s’iniciava en un context marcat per la reestructuració econòmica —impacte del mercat, pressió dels terratinents urbans, plaga de la fil·loxera— i una forta conflictivitat social que enfrontava els pagesos independents i els arrendataris amb uns propietaris que tractaven de descarregar sobre els treballadors el cost de la crisi agrària. Ben aviat, les associacions autònomes de la pagesia haurien de competir amb el sindicalisme paternalista i conservador promogut pels propietaris i l’Església, alhora que rebien la influència dels sindicats revolucionaris. Des d’aleshores fins a l’època de la integració europea, aquest estudi permet de seguir la lluita secular dels pagesos catalans per «viure de la terra» amb dignitat.