Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951)

2010, 318 pp.

L’esclat del valencianisme cultural durant l’últim terç del segle XX no s’explica si no es té en compte el seu període de gestació als primers anys de la postguerra. La victòria del franquisme va representar l’anihilament quasi absolut de qualsevol manifestació pública de la llengua i cultura autòctones; però, malgrat l’ambient repressiu, uns petits grups de valencianistes de la ciutat de València van poder fer públic el català i van assegurar la continuïtat del seu conreu. Aquest llibre analitza les estratègies, el programa valencianista de cada grupuscle, com van superar els obstacles del franquisme i quin va ser el grau de complicitat amb les autoritats locals, cosa que al capdavall va provocar una guerra civil entre valencianistes. S’hi estudia com el règim va aprofitar el sentiment valencianista i va canviar d’estratègia als anys quaranta, i també com es va bastir la xarxa de relacions amb Catalunya i Mallorca, que tanta importància va tenir en anys posteriors. Així mateix, s’hi expliquen les dificultats dels valencianistes supervivents per continuar la seua tasca cultural i les polítiques del règim envers la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. D’altra banda, Faust Ripoll s’endinsa en les causes del virulent enfrontament que va tenir lloc entre els dos grups valencianistes no oficialistes: el de Carles Salvador i el grup Torre, format al voltant de Miquel Adlert i Xavier Casp.