De Tuïr a Catarroja. Estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó (segles XV-XVII)

2001, 232 pp.

A quan remunten els “ròssechs” de Perpinyà i fins quan s’arrosseguen? És realment en la “sobrevivència feudal” que rau l’especificitat andorrana, o en la sobrevivència fins al segle XXI (sota designacions canviants) del seu Consell de la Terra medieval? Com és que corts, comuns i furs dels diversos estats de la Corona d’Aragó, en què tants historiadors dels segles XIX-XX no veuen sinó representació i interessos senyorials i oligàrquics, eren condemnats com a “quasirepublicans”, com a “democràtics” pels ideòlegs de l’absolutisme monàrquic? Va ser “el segle del Barroc” més ric que els d’abans i després, i el bandolerisme més freqüent a la corona catalanoaragonesa que “a fora”? Marca realment la Sentència de Guadalupe la “victòria del mas sobre el castell”, el gran tall entre el servatge i la llibertat? Cada capítol del llibre de Núria Sales és un interrogant múltiple i el desafiament d’algun tòpic, un combat. Combat contra el freqüent asserviment historiogràfic per l’aplicació al passat dels esquemes, i fronteres, del present. Combat en favor de la lectura i relectura atenta dels textos originals, massa sovint no sols mal interpretats sinó també mal transcrits. Combat en favor de la recuperació del vocabulari coetani, històric, en favor de la fidelitat, propietat i precisió en l’ús d’aquest vocabulari. Combat, doncs, contra “ensarronadores toponímies, convertides en homonímies”. Sempre amb el benentès que les preguntes poden ser encertades però que, en Història, de respostes definitives ben poques n’hi deu haver.