No hi ha productes
Els preus són sense impostos inclosos
Un dels assagistes més brillants de la República de Weimar, Kurth Tucholsky (1890-1935) procedia d’una família jueva benestant i començà a escriure aviat. En la Primera Guerra Mundial participà fent treballs d’oficina. Amb una breu excepció, es va mantenir dis-tanciat de tots els partits polítics per adoptar una perspectiva crítica des de la neutralitat. Una prosa clara i desacomplexada i una excel•lent punteria —sobretot, contra una república de Weimar massa tèbia, que mantingué intacte l’antic aparat militar i judicial— el convertiren en autor temut i admirat. El 1924, es traslladà a París com a corresponsal dels periòdics Vossische Zeitung i Die Weltbühne, i com a enviat de la secció alemanya de la Ligue pour la Défense des Droits de l’Homme et du Citoyen. Instal•lat a Suècia des del 1930, amb l’arribada del Tercer Reich el 1933, s’hi quedà com a exiliat, ja que estava acusat de jueu, esquerrà, pacifista i antialemany. Hi va morir el 1935 per una sobredosi de barbitúrics. En català, fins ara només havia aparegut una selecció d’assajos periodístics seus.
Nascut a la riba del Ter, al barri de Pedret de Girona al 1956, de pares migrants espanyols, és farmacèutic. La descoberta (tardana però entusiasta) de la literatura i la presa de consciència sobre la llengua catalana el van dur a estudiar Filologia Catalana. Des del 1993 n’exerceix de professor a la UdG. Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre l’objecte de les seves recerques d’història de la literatura catalana del període modern en tots els seus gèneres i territoris. És, doncs, també filòleg i historiador de la literatura, però no pas escriptor; a tot estirar és un alquimista que no fa sinó reescriure el que ja s’ha escrit, però des d’una altra perspectiva, és a dir, en fa la transmutació: engega ficcions no pas des del mirall distorsionador de la literatura idealitzant (èpica, mite, hagiografia, elegia, religió...) sinó des del que evidencia la banalitat humana.
Vicent Ventura i Beltran (Castelló de la Plana 1924-València 1998) fou un periodista i polític de gran rellevància en la política antifranquista i durant els primers anys de la Transició. D’un exigent i utòpic falangisme juvenil evolucionà cap a la socialdemocràcia. Fou un dels tres valencians de l’interior participants en el Congrés del Moviment Europeu celebrat a Munic el 1962 amb antifranquistes exiliats, que la dictadura anomenà «Contubernio». Represaliat, perdé el treball als diaris del Movimiento i a Ràdio Nacional d’Espanya, però continuà col·laborant en periòdics, especialment de Barcelona i Madrid, sobre política (fou un gran defensor de la Unió Europea) i economia. Fundà el Partit Socialista del País Valencià, contribuí a la creació de Comissions Obreres al País Valencià i formà part de plataformes de debat polític a l’Estat durant el franquisme. Ací es recullen les entrevistes fetes en diversos mitjans i èpoques a un protagonista tan destacat del segle XX valencià. El curador les ha acoblat eliminant repeticions innecessàries. El volum és una contribució decisiva i reveladora al coneixement actual de la personalitat i l’obra de Vicent Ventura, en el centenari del seu naixement.
Pau Viciano (Castelló de la Plana, 1963) és doctor en història per la Universitat de València i especialista en la fiscalitat i el món rural medievals. És autor dels llibres Els cofres del rei. Rendes i gestors de la batllia de Castelló (1366-1500) (Afers, 2000), Senyors, camperols i mercaders. El món rural valencià al segle XV (Afers, 2007), Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV) (2008) i Els peus que calciguen la terra. Els llauradors del País Valencià a la fi de l’edat mitjana (Premi Ferran Soldevila, 2012). A més de la recerca acadèmica, s’ha interessat per la historiografia i els usos del passat i la memòria social amb llibres com La temptació de la memòria (Premi Joan Fuster d’Assaig, 1995), Des de temps immemorial (Premi Llorer d’Assaig, 2003), El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana (Afers, 2005) i De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (2012). Forma part del consell de redacció de les revistes L’Espill i Afers. Fulls de Recerca i Pensament.
Fèlix Villagrasa i Hernàndez (Barcelona, 1964) és doctor en història per la Universitat de Barcelona. Viu i treballa al Penedès. És autor dels llibres Els generals del 36 (2014), Breu Història de Catalunya (2013), Francesc Xavier Llorens i Barba. La Universitat de Barcelona i el pensament català en el segle XIX (2010), Miedo a la memoria, amb Octavio Alberola (2008), Discursos inaugurals de les institucions científiques catalanes a cavall dels segles XVIII i XIX, amb Santiago Riera i Tuèbols (2007), Una història de Ràdio PICA. 25 anys a contrapèl (2006) i L’Últim Càtar, amb Francesc F. Maestra, (1998), a més d’articles com «Ernst Jünger, un segle per a la reflexió i la polèmica» (L’Avenç, 1999). Ha col·laborat en la redacció de l’Atles del catalanisme (2012), L’Ateneu Barcelonès i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006), Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975) (2005) i L’Escola d’enginyers de Terrassa. Cent anys d’història (2005).